Primer intent d'hamaca

Cianjur ens va cridar l'atenció bàsicament per què ens venia de camí cap a Borobudur (patrimoni de la humanitat) on pensàvem arribar en no més de 24h, però ens vam deixar portar una mica, i tot just ara hi anem de camí amb un tren que creua Java.

Però no ens desviem del tema... A Cianjur hi vam arribar ja de nit i vam pensar que com que només hi haviem de fer nit i l'endemà marxar per seguir la ruta, seria la oportunitat perfecte per estrenar les hamaques! "Només" haviem de trobar un parell o tres d'arbres i llestos! Sembla fàcil oi??

Abans d'anar en busca dels arbres, vam menjar una mica "a l'estil indonesi", arròs i pollo, del que crec que aviat n'estarem farts!!

Amb la panxa plena, ens vam endinsar pel mig del poble per així allunyar-nos de les dues carreteres principals i trobar en algun camp uns arbres a punt per les nostres hamaques. Després de caminar una bona estona per carrerons d'un poble que semblava no acabar mai, vam trobar camps d'arròs una mica més apartats de la civilització. Així que tots 3, uns més entussiasmats que altres vam començar a creuar camps en busca d'arbres.

Finalment -i sense arbres encara- ens vam creuar un senyor indonesi (un tant peculiar) que tot i no parlar anglès es va fer entendre perfectament: "NO haurieu de caminar per aquí". Així que vam optar per girar cua i buscar una "guest house" o algo per l'estil.

I per l'estil va ser!: a casa d'una familia indonesia. La veritat és que no sabíem del cert si era guest house o recinte privat, però al veure unes portes ennumerades vam voler provar sort i n'hi va haver! Una gran familia indonesia (per a ells tots són familia, sigui de sang o no) ens va oferir dormir a casa seva, i sense pensar-ho vam acceptar.

Ens van oferir dutxes, llits (els nois van dormir a casa dels nois, i jo a casa de la noia... són musulmans en la gran majoria) i tant punt ens vam despertar ja ens havien preparat l'esmorzar: una espèscie de potaje amb ous i arròs i llet de coco, que només en Pep va ser capaç de menjar-se! (ni pa bimbo amb nocilla ni madalenes, mami!).

Són una passada d'hospitalaris, després de tot no ens van deixar pagar-los ni un duro i apenes acceptàven quedar-se unes xocolatines i panets que els vam regalar pels peques de la familia.

Ells van ser els culpables que ens desviessim del nostre camí cap a Borobudur. Ens van parlar d'un llac blau turquesa en un crater d'un volcà i d'unes aigües termals que hi havia a poc més d'una hora de Cianjur, cap a Ciwidey concretament, i vam fer camí cap allà l'endemà mateix.

Aquí us deixo algunes fotos de Cianjur i la familia: