Romblon Islands

A pocs kilòmetres al nord de la famosa illa de Boracay hi ha el petit arxipèlag poc visitat pels turistes anomenat Romblon Islands. Aquesta ha estat la nostra primera destinació d’illes a les Filipines! Hem estat a tres de les illes que el formen: Romblon Island (si si... es diu igual que l’arxipèlag, cosa que crea moltes confusions alhora d’arribar-hi!), Sibuyan Island i Tablas Islands.

Tot i que la pluja ens ha acompanyat en quasi bé tota la nostra estada per aquest petit arxipèlag (i a més, vam haver de recórrer molts quilòmetres amb transports varis per arribar-hi, com bé recordareu) hem pogut viure algunes de les experiències més autèntiques d’aquesta cultura, com jugar al Mahjong (el joc de Windows! Jo que pensava que era xinès o japonès... Doncs no se la seva procedència, però aquí és un joc molt típic i hi juguen com si fos un domino); cantar en algun dels Videoke que inunden els poblats (el que ve a ser el nostre Karaoke), o veure com canten (com seria el meu cas) i ballar amb filipinos al ritme de la música; assistir a la “tirada a l’art” filipina i típica asiàtica; i passejar pels carrerons i mercats dels poblets que rodegen la costa.

A Romblon Island, vam estar dormint al principal poble, Romblon Town, on casualment vam coincidir amb una espècie d’Olimpíades locals i vam veure diferents competicions: boxa (foto de dalt), bàsquet, futbol, atletisme...  Quan va sortir el sol ens vam acostar a veure una de les platges més boniques de la illa: San Pedro’s Beach. Realment preciosa, tot i que als 20 minuts d’arribar es va posar a ploure una altra vegada...!!

De Romblon Island vam anar a Sibuyan Island. A Sibuyan Island hi destaca la gran varietat d’espècies que te la illa. Es pensa que deu ser l’espai més petit de terra on hi resideixen més espècies diferents del món. El primer dia també va estar plovent gaire bé tot el dia, així que ens vam limitar a donar una volta pel poble de Magdiwang. L’endemà però, per fi va sortir el sol i vam anar en bicicleta per el Parc Nacional de Sibuyan a veure unes cascades.

L’endemà vam començar a fer camí cap a Boracay, fent nit a Looc (Tablas Island,que també forma part de l’arxipèlag de Romblon Islands) on per fi vam estrenar la nostra tenda!! I també l’hamaca mentre veiem la posta de sol...

De camí cap a les illes!

Una furgoneta de 2 hores (amb avaria inclosa a mig camí) cap a Banaue, una espera de 3 hores, un autobús de 10 hores cap a Manila, un autobús de 3 hores cap a Tagaytay (comprimits), 3 hores de visita al llac Taal (després explico que te d’especial), un jeepney de 40 minuts cap a “no-sabem-on”, un jeepney d’1 hora cap a Lemey, un jeepney de 30 minuts cap a Batangas, un tricycle de 20 minuts cap al port de Batangas, un ferry de 9 hores cap a Odiongan, un jeepney de 2 hores fins a San Agustín, una barqueta d’1 hora fins a Romblon Island!!!



En un dels mil Jeepneys que vam agafar







Ferry de Batangas a Odiongan







Fent amics Filipinos en el Ferry



Després de gairebé dos dies viatjant, arribem a Romblon Island i estava diluviant!!

En aquest trajecte des del nord de Luzon fins les primeres illes a prop ja de les Visayas vam fer una ràpida visita al llac Taal. I és que no és un llac qualsevol. Al mig del llac s’hi pot veure el cràter del Volcà Taal; i dins del cràter del volcà hi ha un altre llac amb una illa enmig! Quin lio no? Sisi... és una illa al mig del llac del cràter que està al mig del llac Taal. Tot i que no va ploure, el cel estava tant gris que a les fotos a penes es pot distingir, però aquí en teniu una:

Al nord de Luzon

Després de visitar Manila, la mateixa nit vam agafar un autobús i després de 10 hores de trajecte, a les 8 del matí arribàvem a Banaue. Durant el trajecte vam conèixer dos nois espanyols que portaven ja un temps movent-se per les Filipines (cosa que ens ha anat perfecte, ja que ens han aconsellat molts llocs que no ens podem perdre) i després que la major part de la població intentés vendre’ns un tour per visitar les plantacions d’arròs, vam decidir emprendre una ruta a peu en solitari per veure unes quantes aldees, caminar pel mig de les plantacions i arribar a la “view point”, punt des d’on hi ha unes vistes espectaculars a les plantacions. Va ser un “trekking” increïble d’unes 6 hores, tot i que en Marc va decidir abandonar a mig camí i va tornar cap al poble. La resta vam seguir caminant, i tal i com ens havien advertit, ens vam perdre unes quantes vegades, però després d’un bany refrescant al riu, vam finalment arribar al View Point. Aquí veieu unes quantes fotos de la ruta:

L’endemà vam agafar uns jeepneys (trajecte molt divertit ja que viatjàvem literalment a sobre del jeepney) per anar a Batad, el poble que te unes terrasses d’arròs de més de 2000 anys d’antiguitat i que són patrimoni de la UNESCO. Vam començar a caminar des del punt on ens va deixar el Jeepney durant uns 45 minuts fins al punt on hi havia les vistes cap a les terrasses. Després vam seguir durant uns altres 45 minuts fins a una cascada amagada entre les muntanyes. Aquesta ruta ens venia de baixada (amb escalons per un gegant), i al principi era divertit.... fins que ens vam adonar que tots aquests escalons els hauríem de tornar a pujar!! Tot i així, va valer molt la pena pujar aquests més de (calculem que) 2000 escalons, evidentment no els vam comptar, ja estàvem massa enfeinats per anar agafant aire!

L’últim dia per la zona, vam canviar de poble i vam anar a Sagada a veure bàsicament unes coves precioses amb rius i piscines naturals. De moment, una de les millors coses més sorprenents que hem vist des que som a les Filipines. Només heu de veure les fotos per entendre perquè:

A Sagada també hi ha la “Echo Valley” que és una vall amb molt de echo i a on es poden veure les famoses tombes penjants. Antigament, els habitants de Sagada no enterraven als morts sota terra ja que creien que si penjaven les tombes a les roques de les muntanyes seria més senzill que les ànimes poguessin arribar al cel. No és que es pugui apreciar molt bé a la foto (la segona), però per qui tingui bona vista:

P.D.: Hem aconseguit una tenda d’acampar per menys de 20€ de 2a mà!!

Mabuhay Philippines!!

Una ràpida visita a Singapore amb en Marc, i ja pujàvem a l’avió per anar cap a les Filipines!

Aterràvem directament a la capital, Manila, i el primer que vam poder comprovar és que les llargues cues de cotxes a les carreteres són habituals en aquesta ciutat. Aquests són uns dels típics transports que inunden la ciutat (i en realitat, tot Filipines), els Jeepneys:

Ens han explicat que són els jeeps que els americans van revendre als filipins després d’utilitzar-los durant la segona guerra mundial.

Tot i que la opinió de la major part de viatgers diu que no val la pena aturar-se a visitar la gran capital, nosaltres vam decidir fer-ho. Realment, ens vam veure obligats a fer-ho ja que el nostre autobús cap a Banaue (zona de muntanya on es poden veure les fascinants plantacions d’arròs) sortia a la nit. Així que vam decidir dedicar el primer dia a visitar el cementiri xinès exageradament gran que hi ha a les afores i el centre històric de la ciutat on es pot comprovar l’existència d’una recent colònia espanyola. El cementiri, tot i que realment és gegant, no ens va acabar de convèncer, però els carrerons del barri on es trobava ens van encantar.





Cementiri xinès







Marc amb nens d'un barri de Manila



Nens del barri prop del cementiri xinès



Intramuros a Manila



Bon Any Nou de la serp!

Després de passar uns dies a la platja, ja s’acostava la data d’arribada d’en Marc. Així que vaig començar a baixar cap a Singapore. La parada la vaig fer a KL per poder passar l’any nou xinès allà i veure com es vivia allà el canvi d’any.  

Quan vaig arribar a KL, vaig anar directament a l’hostal on ja havia estat allotjada durant la primera estada a la capital i només arribar vaig conèixer un noi anglès i un altre d’americà, que després de no poder contactar i trobar la noia que els havia d’allotjar (couch-surfing), van anar a parar al mateix hostal que jo. Ja era la nit de cap d’any, i els hi vaig comentar que m’havien dit que la “gran” celebració era a una zona de la ciutat anomenada  Bukit Bintang. Van decidir acompanyar-me i només sortir de l’hostal resulta que casualment ens trobem amb la noia couch-surfer que els estava buscant (un d’ells ja la coneixia per això es van reconèixer).

Resulta que la noia (sóc incapaç de recordar el seu nom) volia anar cap a la mateixa zona i ens va proposar d’anar junts amb cotxe cap allà. En principi sonava tot perfecte, en total érem 6 persones (la couch-surfer, una amiga seva (les dues viuen a KL), un noi que tenien allotjat, l’americà, l’anglès i jo). Només arribar a Bukit Bintang (i després d’estar buscant aparcament durant una mitja hora) anem a un restaurant a sopar. Jo, que ja havia sopat (estrany, tenint en compte que era l’única que provenia d’un país on es menjar tard), vaig anar a donar un petita volta per la zona per veure els focs artificials i els dragons dansaires tan típics de l’Any Nou Xinès.

El que vaig veure, en canvi, era una zona de bars-pubs-discoteques tipus la nostra estimada riera de Lloret, amb cançons sonant per tot arreu (tipus La Macarena, Panamericano, gangnam style, etc...), amb tots els “westerns” de la ciutat engalanats a punt per emborratxar-se, uns preus desorbitats (tractant-se de Malasia), unes quantes traques i uns petits focs artificials!! Així que quan vaig tornar al restaurant, els vaig preguntar a les noies locals a on podia veure la celebració de Cap d’Any i em van dir que allò era la celebració... Després d’emportar-me la gran decepció, vaig descobrir que les celebracions tradicionals eren a les cases de la gent i que els dragons dansaires els podria veure als temples durant els següents dies. 

L’endemà, doncs, només aixecar-me vaig anar pels temples buscant els dragons-dansaires i no vaig poder veure’n ni un (resulta que vaig arribar tard). Així que vaig haver de desistir i conformar-me amb anar a veure les Batu Caves amb en Ben (noi anglès). Les Batu Caves són unes coves amb temples hindus coronades per una gran estàtua dorada a l’entrada. Podrien ser unes coves realment fantàstiques sinó fos per la quantitat de gent i bassura que hi podies trobar. A continuació, algunes fotos de les coves:

El proper dia, em vaig presentar a les 9 del matí al temple i no em vaig moure d’allà fins a poder veure els dragons dansaires, que es van presentar a les 11 aproximadament. Durant aquestes dues hores vaig poder contemplar com els xinesos van al temple per purificar-se i tenir una bona entrada a l’any. No ho vaig acabar d’entendre, però bàsicament, cremaven molts papers i incens.

Quan van arribar els dragons dansaires (jo pensava que serien com a mínim 20), resulta que eren 2 dragons. Tot i així va estar molt bé! Anaven acompanyats d’uns quants timbalers i els dragons feien tot un ritual al mig del temple, donant mandarines a tothom (jo també em vaig tenir una, així que suposo que això significa una bona entrada a l’any!). Us deixo amb algunes fotos dels dragons:

Fins aviat, que ja serà des de les Filipines!!