La gran ciutat i els voltants

Finalment, dos mesos després del que teniem previst hem arribat a la Ciutat de Mèxic. Abans però, hem visitat les famoses ruines de l'antiga metròpolis de Teotihuacán. Després de 3 hores caminant entre les ruines, els temples del sol i la lluna i les seves places ens hem quedat sense paraules, les fotos parlen per si soles.

I de camí a la ciutat, per agafar forces...

A la Ciutat de Mèxic, hem conegut a la preciosa Olivia, la cosineta de la Tini recent nascuda! A més hem pogut passar uns agradables dies amb familia, que no ho neguerem... una miqueta ho trobem a faltar!! ;)

També hem fet de turistes per la gran ciutat. Hem visitat el museu d'antropologia amb la intenció de tenir més coneixements alhora de visitar ruines i temples, però malauradament el que més ens ha impactat del museu és la seva inmensitat, fent que finalment l'avorriment superés l'interès. Potser és que no estem fetes per museus... Sortint del museu, bicis i cap al centre històric, ple d'edificis emblemàtics, gent i un ruixat mooolt intens!

Sense la Marta, que està de visita, la Tini i en Jungle segueixen la ruta durant uns dies. En aquest moment, sembla que en Murphy ens posa un ull a sobre i decideix que ara que no estem els 3 junts és el moment de problemes amb la Winnie. Després de 3 hores conduint per baixades, els frens comencen a fer el tonto i surt fum de les rodes! Amb el cor a mil per hora, aconseguim frenar i aturar la Winnie abans que passi res greu. Sort hem tingut que els Mexicans sempre donen un cop de mà, i ens han ajudat a arribar a un taller mecànic per comprovar que quasi no tenim pastilles de frens!! Important: papis de la Tini, no patiu que estem perfectament! Ja tenim pastilles de frens noves i la Winnie sobre rodes (mai millor dit!).

El millor de tot, és quan el mecànic decideix que l'haig (Tini) d'acompanyar amb el seu cotxe, un escarbat, a buscar les noves pastilles i.... ens tornem a quedar tirats a la carretera!! Jaja! Evidentment, com que ell és mecànic, ho arregla en menys de 10 minuts i ens tornem a posar en marxa de seguida:

I així, per fi, després de perdre un dia, aconsegueixo arribar a les precioses i solitàries ruines de Xochicalco a l'estat de Morelos.

La següent parada ha estat per visitar les coves de Cacahuamilpa (si, increïble els noms que els hi posen...) i el parc que les rodegen. 

I després d'aquesta escapadeta amb algún que altre entrebanc, hem tornat a la gran ciutat a fer retrobaments i reemprendre junts el camí cap a l'est del país!

Marta & "Teitei" & Tini

Entre aigua i foc

Tornant a emprendre direcció al sur i fidels als nostres zig-zags pels país, hem trepitjat novament l'estat de Michoacán, concretament les ciutats colonials de Morelia i Pátzcuaro. A la primera hem pogut veure com la problemàtica d'educació per la qual el país està remogut, amb campaments i manifestacions en contra de la privatització de l'educació. També hi hem vist l'espectacular aqüeducte que encara queda en peu.

A Pátzcuaro hi hem passat uns quants dies, visitant les esglésies antigues que hi ha repartides per la ciutat, el colorit mercat i el mirador al llac i les illes.

Abans de seguir baixant cap a la costa, hem fet una parada obligatòria a les segones ruines que visitem: la piràmide azteca de Tingambato.

Una vegada arribades a la costa del Pacífic, aquest cop a l'estat de Guerrero, bàsicament ens hem ofegat de calor. Després de tants dies en terres més altes i rodejades de muntanyes, ja no recordàvem el que és suar sense moure ni un dit. Tot i així, ens hem atrevit a visitar alguns poblets costers, destacant la Laguna de Potosí, on hem navegat amb una barqueta per anar a veure els manglars i cocodrils.

Pujant novament cap al nord, ens hem meravellat amb el fantàstic Parc Nacional de Uruapan, fet amb canals, cascades i fonts que fan córrer l'aigua per tot el parc selvàtic. Era totalment un parc d'atraccions per les gotes d'aigua!! 

I finalment, l'esperat ascens a un volcà actiu mexicà de 2800 metres: el Parícutin. Com que la Marta encara s'havia de refer d'uns dies malaltona, ha fet l'ascens a caball fins a l'últim tram del volcà, però la Tini no podia deixar escapar la oportunitat de fer una bona caminata. Tot i que ens ha encantat veure el cràter, els sediments de la lava, el fum sortint entre les pedres i les restes d'un poble que va ser cobert de lava en la única erupció important; el més destacable ha estat el diluvi universal que ens ha caigut a sobre quan descendiem. 

El poblet des d'on es començava l'excursió al volcà, Angahuan, tampoc tenia desperdici. De fet és el poble més autèntic i tradicional que hem vist fins al moment: la seva gent s'anomena Purépecha i parlen la seva pròpia llengua. Les dones encara van vestides tradicionalment amb vestits que es confeccionen elles mateixes, i la cuina és autòctona. Curiosament fan servir el blat de moro per fer "tortillas" de color blau!

"Simon" & Tini & Marta