Després de despedir-nos d'en Lluri, hem tornat de nou al petit polet montanyenc de Cuajimoloyas per aprendre, aquesta vegada, a fer les famoses tortilles mexicanes de blat. Això, però, no va ser tan fàcil com quan vam estar fent pa...! S'ha de tenir una miqueta d'experiència prèvia si no vols trencar totes les tortilles abans d'arribar a la planxa de llenya. Sort que només ens en van deixar fer 5, sinó els hi arruinem el negoci!!
Dels aires de montanya i interior, passem després de tant de temps, a la nostra estimada platgeta. Però tot no pot ser tan fàcil... de nou, un tragecte de 7 hores, es converteix en unes 60 hores! I és que, aquesta vegada, un bloqueig en un poblet enmig de la selva a molta alçada ens va obstaculitzar el pas durant 48 hores! Resulta que en un poble veí van jutjar a un home per triple homicidi, i la seva gent es va movilitzar en senyal de protesta per declarar la seva innocència. Resultat: desenes de cotxes i camions atrapats durant aquests dos dies sense poder fer-hi res al respecte. Encara que se't passés pel cap tirar endevant, centenars d'homes amb "machetes" es passejaven amunt i avall per assegurar el bloqueig. Tirar enrere, també ho vam desestimar ja que suposava 5 hores de carretera i molts pempins en gasolina! Per tant, ens ho vam agafar bé i ens vam xupar unes quantes pel•lícules i vam fer interminables timbes de "remigio"...
Quan finalment ens han deixat passar, hem arribat literalment al paraís: la costa de Oaxaca! La primera setmana l'hem passat a Puerto Escondido, més concretament a la Punta Zicatela, on hem conegut gent molt maca, i aquesta vegada inclús la Winnie ha fet un company de viatge.
Aquesta vegada, tenim una d'aquelles experiències que quan et passen no són agradables, però que gràcies a déu quan les expliques i passa el temps es converteixen en una anècdota divertida. La segona nit i després d'haver pronunciat el següent diàleg:
- Tini: Deixem les finestres obertes per dormir, que fa molta calor i això és molt tranquil, no?
- Marta: Sisi, aquí no pot passar res!
Doncs tant felices i confiades, finestres obertes i cap al llit. Al matí següent:
- Marta: Oiii que bé hem dormit i que fresquetes!!
- Tini: Siii, però mi m'ha despertat un soroll.
- Marta: Ah si?? Però un soroll de què, d'animal, de gent tornant de festa, o de què?
- Tini: Ai pues no sé, estava molt sobada...
Minuts més tard, després d'esmorzar i a punt per anar a la platja, la Marta busca desesperadament el seu necesser d'anar a la platja. La Tini, acostumada ja al "cap-de-vacances" de la Marta, li anava proposant que busqués dins la nevera, al calaix dels coberts, a l'armari-mirall, etc... Total, que la Winnie és molt petita, i al cap de poc al adonar-nos de que hi havia una finestra sense mosquitera, vam començar a lligar caps i a fer memòria (cosa que, per cert, ens comença a resultar difícil!). A mitja nit, algú va retirar la mosquietra i va posar la mà, o el braç, i esperem que res més, a dins la Winnie i va agafar el que hi havia a sobre el sofà (necesser de platja i moneder de la Marta). Durant uns 10 minuts, vam estar renegant molt indignades cap al pobre Jungle per no haver-nos avisat quan ens robàven. Però lo més graciós de tot, és que la memòria finalment va venir als nostres cervellets, i vam recordar que el famós soroll que havia despertat a la Tini, era d'animal, concretament de Jungle desesperat bordant i grunyint cap al/s lladre/s; mentre les dues, molt dormides, el feiem callar i el renyàvem...! Vam decidir compensar l'heroi amb molts mimitus i premis!
Tret d'aquesta anècdota, Puerto Escondido, les seves platges i la seva gent ens han atrapat una miqueta durant una setmana.
Durant aquesta estada, hem anat d'escapada furgonetera amb la Kiara (colombiana) i en Mati (argentí) al pobat d'afro-mestissos de la llaguna de Chacahua.
"Xandal" & Marta & Tini
