De passeig per la costa del Pacífic

Després de passar 30h al ferry, desembarcàvem a Mazatlán a les tantes de la matinada juntament amb dos viatgers ciclistes que vam acollir a casa per evitar-los pedalejar de nit fins al centre de la ciutat! Va ser molt curiós i divertit veure dos inquilins entotxonats al nostre super-mini-sofà-llit!! 

Amb ells vam aprofitar l'endemà per recórrer una mica micaaa (xica mica cama curta i ballarica) la ciutat: el far més alt del món, on gairebé suem 5 litres d'aigua per persona a les 12 del migdia i en qüestió de 20 minuts; el colorit mercat de la ciutat; i la posta de sol al malecón amb unes xelas heladas (traducció: al passeig marítim amb birres gelades).

Direcció al poblet costaner de Sayulita, ens venia de camí San Blas. Nosaltres només sabiem que allà hi ha el famós "muelle de San Blas" de la cançó de Maná, que per cert no vam veure. Segons ens van dir, no valia la pena acostar-s'hi ja que està actualment en molt mal estat. Com a contrapartida, vam anar a veure la Contaduría de San Blas, unes ruines molt boniques amb vistes a les palmeres.

Finalment arribàvem a Sayulita de nit preparades per assistir a la famosa festa de cumbia dels divendres al "Camarón", on ens vam retrobar amb un altre dels nois (aquest, era motorista) que vam conèixer al ferry. L'endemà, al veure el poblet i les seves platgetes vam descobrir que ens hi haguéssim pogut atrapar durant un mes o dos perfectament! Però degut a que el nostre visat a Mèxic comença a escurçar-se i que ens queda molt per conèixer, vam decidir que només ens hi quedariem una nit més. I per tant, al ser la segona nit i última a Sayulita, vam pensar que s'havia de celebrar "por todo lo alto". Vam tenir la sort, que ens van ajudar a celebrar-ho dos guitarristes viatgers molt enrotllats que vivien temporalment al poble veí de San Pancho.

Continuant per la costa del Pacífic, vam visitar ràpidament Puerto Vallarta, i llavors moltes hores de conducció, alguna parada ràpida, una netejada de puntes de cabell per dos "miseros eurus", fins arribar a l'últim poble de l'estat de Colima del nostre ineterès.

I l'últim tram que recorrem (de moment) de la costa del Pacífic, es a l'estat de Michoacán, famós per ser (diuen) l'estat més perillós de Mèxic. Però després de preguntar molt i molt i molt (eh, papis??!) i veure que podiem viatjar-hi tranquil•lament per les zones que nosaltres voliem conèixer, vam decidir vistar-ho. I sort que ho vam fer, perquè a part de la hospitalitat de la gent, vam poder gaudir de la tranquil•litat de les zones més rurals i de les precioses platges verges!

A conatduroa!

"Daniel" & Marta & Tini

No bad days in Baja!

La nostra última setmana a Baja hem aprofitat per visitar la costa sud del Pacífic, Todos Santos i Los Cerritos. 

Tot i haver trepitjat Cabo San Lucas en vàries ocasions, no va ser fins aquesta última visita que vam fer de "guiris" fent un tour amb barca per anar a veure el famós arc, punt on s'ajunten el mar de Cortés amb l'oceà Pacífic. Allà vam anar a visitar un noi argentí que vam conèixer a la platja de Los Barriles unes quantes setmanes abans i que té un restaurant de carn a l'estil brasileny. Així que la nostra visita de cortesia va resultar ser un dels millors sopars dels últims cinc mesos. Un dels amics que es va ajuntar a sopar amb nosaltres era un xef de la cadena hotelera Marriot i ens va deleitar amb una fusió de menjar japonès-mexicà-argentí. Boníssim!!!!

Ens vam despedir de San José amb un concert de reggae a la platja degut al campionat junior de surf. 

Per últim, abans d'agafar el ferry, vam anar a fer el que més ens agrada: mandrejar i fer el vermut a dues de les platges més boniques del voltant de La Paz, que són Balandra i Tecolote. 

Abans d'embarcar, i segons les recomanacions de la gent, vam per fi aconseguir fer el seguro de la Winnie per creuar a Mèxic continental. La famosa ruta La Paz-Mazatlán de suposadament 10 hores i en el ferry més nou de la companyia (fa un mes que l'han rebut de la Xina), es va convertir en: 6 hores a la deriva totalment parats i amb els dos motors espatllats, 30 hores de trajecte en total, "dormir" al terra envoltades de vòmits dels passatgers borratxos (que són, la gran majoria, conductors mexicans de tràilers), amb una pel•lícula sonant a 500 decibels fins les 2 del matí, i menjant arròs, peix i tortitas cada 5 hores! Sort que vam conèixer a dos nois joves que estan fent una ruta amb bicicleta per Mèxic i així ens vam poder distreure una mica tots plegats. Amb tot això, el pobre Jungle estava tancat a la seva gàbia amb el que podriem dir algun problema digestiu... Sort que la Tini el podia anar visitant i visquent la "divertida" experiència de netejar el resultat dels seus problemes digestius en un barco tambalejant-se de dreta a esquerra contínuament!

Jungle & Marta & Tini